Avui se li ha encès una flama. Li agrada, l’escalfa i la relaxa. Sap que no és una flama més de totes les que ha encès en les dues dècades de la seva vida. No. És una flama que pot encendre tot el món, cremar-ho tot, començar de nou. Una flama que és forta, que lluita, que millora, que a vegades venç i mai es rendeix. S’ha encès quan ben poc li quedava per congelar-se i lentament ella torna a sentir el plaer de l’escalfor, torna a cremar-se si apropa el dit al foc. Ha recuperat la seva fragilitat. Vermell, taronja, groc i un lleuger blau metàl·lic s’han unit per il·luminar-la. Per il·luminar-la i fer-la vibrar fins a l’infinit. Sent la necessitat de recordar per sempre la flama, la necessitat d’agafar-la i redescobrir el sentit del seu món. I no vol perdre’n detall...

No és sempre fàcil donar per inaugurat un petit espai d’aquest gran món inintel·ligible de pàgines i més pàgines, de xarxes i més xarxes. No és sempre fàcil descriure un petit espai on no se’n saben els continguts, ni els objectius i menys les finalitats. Tan sols absurditats. Absurditats fruit d’una persona absurda. Poc coherent. Per tant, em sembla completament estúpid que continuï parlant d’un espai que encara no conec.

Benvinguts, he dicidit començar de nou. He dicidit compartir l'espai.