22/03/1995

No vull semblar cursi i estic a punt de semblar-ho. Tendresa. Moltíssima tendresa. És fràgil i es pot trencar. M’agrada molt. M’encanta. Vull que caminem junts. Plegats i fins i tot m'atreveixo a dir: per sempre. Al seu costat tot té un altre color. Vull que em segueixi fent l’esmorzar per molts anys.

22/03/2000

M’encanta quan em toca, saps? M’encanta el morbo descontrolat que sento quan el veig. M’agrada compartir la vida amb ell, compartir la nostra passió. El plaer en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Sigui l’hora que sigui, estiguem on estiguem. Vull seguir esmorzant orgasmes.

22/03/2008

Sí, la vida al seu costat és força senzilla. Les sabates silencioses no són la solució... I saps per què? Perquè la persona que fa mesos em feia l’amor cada matí, la persona que fa anys s’aixecava per fer-me l’esmorzar, ara s’irrita d’una manera espectacular quan m’aixeco una hora abans que ell i faig soroll amb les sabates. Ens hem discutit i m’he comprat unes sabatilles silencioses. M’he equivocat. Si s’irrita al sentir quatre passes meves pel matí, si ja no pot dir-me “que tinguis un bon dia preciosa!” si ha canviat el suc de taronja natural i l’orgasme de bon dia per un “Vull dormir, no facis soroll” és que la nostra relació ha caigut en picat i les sabates silencioses no podran salvar-la.

- Pare, em fa molt mal el cap. Un mal profund que cada dia em costa més aguantar. Voltes i més voltes... Saps? N’estic una mica fart. N’estic una mica fart del nostre VALOR -i ho poso amb majúscules per si algú ens escolta-. El valor d’afrontar una puta dictadura brutal. Una dictadura que ens ha fet ben petits durant més de 40 anys.

Cansat de la capacitat de MOVILITZACIÓ que estem tenint malgrat les tècniques de desmobilització que estan utilitzant arreu - i també ho poso en majúscules perquè viure això en primera persona no només fa posar la pell de gallina a qualsevol, sinó que també et converteix en pedra o glaç automàticament-.

Fins i tot em desanimo quan veig la capacitat de CREACIÓ de noves formes de lluita col·lectiva que estem tenint – en majúscula perquè no és una manifestació, perquè no és ni una sentada ni una vaga de fam fins que em portin a l’hospital, és estratègia, és treure recursos d’ on no n’hi ha, és debatre, és anar tots a una, és tenir clar què volem i estar tots disposats a donar la vida per la llibertat.

També me’n canso de l’ AUTONOMIA que estem demostrant tenir. No la vull. Sóc egoista. M’estimo bojament el meu país, l’adoro. Ell m’ha creat, ell m’ha ensenyat. Però estic cansat, destrossat i baldat de veure la meva gent morint per ell. La meva gent morint perquè els teus nets, papa, puguin veure com el sol a Líbia brilla de debò. Perquè ells la vegin com la Líbia de tot el poble, no la d’uns quants. Perquè ells no odiïn com odio jo, amb 13 anys que tinc, al puto Gadafi que ens posa cordes i ens fa titelles de fil.

N’estic fart papa. Perdo l’orgull. Se’n va. Vull poder mobilitzar-me perquè em baixen el sou. Vull queixar-me per tenir deu programes telebrossa quan a mi m’interessa estar informat. Vull anar a cagar a un puto Mc Donalds i sentir-me bé. Vull ser tan brutalment egoista que no m’importi què li passa al veí, així si es mora, (com s’estan morint) no ho sentiré, no m’afectarà. Vull tenir la capacitat de tancar els ulls i fer orelles sordes i no adonar-me de la gran quantitat d’actes sàdics que estic recolzant amb la meva manera d’anar fent. Vull mirar notícies de les mobilitzacions àrabs i sentir pena sense deixar que m’afecti, potser perquè ja estic acostumat, potser perquè sóc fred,

Fes-me canviar d’opinió pare, fes-me canviar d’opinió i no deixis que prefereixi un món mig mort, un món de mentida, un món on la xispa ja s’apaga.

Ell duu una samarreta que li va dues o tres talles petites i per més que la tibi és impossible que no li deixi un tros de panxa al descobert. Una decepció darrera l’altra queden reflectides en forma de petites arrugues al costat dels ulls, dels llavis i del front.

Ella li posa tendrament la mà a l’espatlla. He dit tendrament i potser no és aquest l’adverbi que pot definir la manera de tocar-lo i acariciar-lo. L'agraïment, a casa d'ell, porta anys disfressat de tendresa. La frontera entre l’agraïment i tendresa és impalpable. Mai ha estat passió. Mai serà il·lusió.

Ell es sentia tan sol i tan desorientat que va decidir comprar-se una dona. Tot i que sembli una idea macabra, ho heu llegit bé: es va comprar una dona. Tampoc us penseu que va ser fàcil per ell. S’ho va plantejar una vegada darrera l’altrea, fins que el sentiment de soledat es va convertir en un sentiment d’angoixa que se’l menjava per dins. I va acabar amb aquest turment d'una manera ben egoista.

Per internet va descobrir que les d’Amèrica del Sud eren barates. Tot i que Amèrica mai li havia cridat l’atenció, les fotos d'aquelles dones el van engrescar més: eren guapes i tenien unes corbes espectaculars. Corbes i companyia, dos ocells del mateix tir. Més a baix va observar que totes les experiències que explicaven havien estat un èxit. Un èxit com ara ho era el seu. Tenia al costat una Xilena que callava, escoltava i es deixava fer. I tot per un modest preu: alimentar tota la seva família que encara passava gana, que encara moria de gana.

Ella venia la seva companyia, el seu amor... Ella es venia la seva vida com qui es ven el cotxe. I ell acceptava de comprar-li per pal·liar aquella angoixa que el rossegava per dins. I als dos no els deixava de sorprendre quan per la televisió, per internet i pels carrers encara es deia que l’amor no es podia comprar amb diners.

Ara li ha tret la ma de l’espatlla. Li fa mig somriure forçat i li agafa la ma ben fort. Surten de comprar el viatge de noces.

Avui se li ha encès una flama. Li agrada, l’escalfa i la relaxa. Sap que no és una flama més de totes les que ha encès en les dues dècades de la seva vida. No. És una flama que pot encendre tot el món, cremar-ho tot, començar de nou. Una flama que és forta, que lluita, que millora, que a vegades venç i mai es rendeix. S’ha encès quan ben poc li quedava per congelar-se i lentament ella torna a sentir el plaer de l’escalfor, torna a cremar-se si apropa el dit al foc. Ha recuperat la seva fragilitat. Vermell, taronja, groc i un lleuger blau metàl·lic s’han unit per il·luminar-la. Per il·luminar-la i fer-la vibrar fins a l’infinit. Sent la necessitat de recordar per sempre la flama, la necessitat d’agafar-la i redescobrir el sentit del seu món. I no vol perdre’n detall...

No és sempre fàcil donar per inaugurat un petit espai d’aquest gran món inintel·ligible de pàgines i més pàgines, de xarxes i més xarxes. No és sempre fàcil descriure un petit espai on no se’n saben els continguts, ni els objectius i menys les finalitats. Tan sols absurditats. Absurditats fruit d’una persona absurda. Poc coherent. Per tant, em sembla completament estúpid que continuï parlant d’un espai que encara no conec.

Benvinguts, he dicidit començar de nou. He dicidit compartir l'espai.